Centenario Ferrer i Guardia

Recordant Ferrer i guàrdia, en el Centenari del seu assassinat-1909-2009. «L’Escola Moderna pretén combatre tots els prejuís que dificulten l’emancipació total de l’individu, i per a això adopta el racionalisme humanitari, que consistix a inculcar a la infància l’afany de conéixer l’origen de totes les injustícies socials perquè, amb el seu coneixement, puguen després combatre-les i oposar-se a elles. L’estudi de quant siga favorable a la llibertat de l’individu i a l’harmonia de la col·lectivitat, per mitjà d’un règim de pau, d’amor i benestar per a tots sense distinció de classes ni de sexes». Francisco Ferrer i Guàrdia en 1906, declaracions des de la presó, en la seua primera detenció.

Francisco Ferrer i Guàrdia és un d’eixos personatges maleïts de la història del nostre país. Uns eviten parlar d’ell, altres ho vinculen a activitats delictives. Nosaltres, ho reivindiquem per la seua gran contribució al debat cultural progressista. Sens dubte Francisco Ferrer, mite i realitat, és una figura singular i atractiva de la nostra cultura i forma part, es vullga o no, del patrimoni històric col·lectiu.

Ferrer va nàixer a Alella (Maresme) el 14 de gener de 1859. Pertanyia a una família de xicotets propietaris rurals, catòlics i monàrquics, la casa de la qual Paterna era coneguda com "Calç Boter". Per diverses raons familiars, Ferrer va ser a viure a Barcelona i va entrar a treballar amb un comerciant de farina de Sant Martí de Provençals. Encara no tenia quinze anys quan el comerciant li va inscriure en classes nocturnes, iniciant-li en els ideals republicans. Durant la I República, el jove Ferrer va participar amb entusiasme en experiències d’educació popular. Durant els anys següents el jove autodidacta va estudiar a fons l’ideari de Pi i Margall i va conéixer les doctrines dels internacionalistes.

Segons Ferrer i Guàrdia, l’educació no pot ser dogmàtica ni basada en dogmes ni prejuís, i havia d’acceptar els mètodes de la ciència, desterrant tot el que no es pot demostrar pel mètode científic. La llibertat era considerada un valor fonamental, es procurava la igualtat de tots, xiquets i xiquetes, que eixe educaven junts, es rebutjava l’esperit competitiu i per tant tota imposició, exàmens, premis i castics.

Entre els seus continguts, es declarava prioritària l’educació del coneixement, els afectes i la sexualitat, l’experimentació i l’observació de la naturalesa, la solidaritat, l’ajuda mútua i la crítica de les injustícies. La seua educació es basava en l’evolució dels xiquets, i se cap a de forma individualitzada. Tot això presentat amb una didàctica no directiva.

Fundació de l’Escola Moderna

A l’agost de 1901, després de rebre una quantiosa herència que li va deixar al morir Ernestine Mennier -una rica anciana parisenca a què havia donat classes d’espanyol des de 1894-, va tornar a Barcelona, on es va instal·lar i va crear l’Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària,

Es tractava d’una escola, d’ideari racionalista, igualitària, laica i àcrata, no coercitiva i considerada pel seu fundador, com natural. El projecte, que va començar amb 30 alumnes, tenia per a 1906 més de 30 escoles relacionades amb el moviment.

En contraposició a ella, es va impulsar una pedagogia racional, amb un alumnat mixt, i en la que es van abolir pràctiques retrògrades, com el sistema tradicional de castics.

El creixement de l’Escola Moderna es va situar en el punt de mira dels elements conservadors, la qual cosa li va ocasionar l’enemistat de l’Església Catòlica i de molts estaments oficials que veien en les escoles laiques una amenaça als seus interessos, perquè subvertia les idees educatives de l’època.

Atemptat contra Alfons XIII i l’exili.

El dia 31 de maig de 1906, dia de la boda del rei Alfons XIII, un fet va omplir d’estupor el país: quan la comitiva real passava pel carrer major madrileny, el sabadellenc Mateo Morral va llançar una bomba que va provocar la mort de vint-i-tres persones. Dos dies més tard era arrestat a Barcelona el director de l’Escola Moderna de la qual el jove anarquista era bibliotecari. Francisco Ferrer va ser acusat de complicitat però els tribunals no van poder provar cap càrrec i, després d’un any a la presó, va ser alliberat el 12 de juny.

L’enrenou que el cas Ferrer va provocar tant a Espanya com especialment en l’estranger va ser realment extraordinari, es van mobilitzar a favor seu des dels liberals i els republicans lliurepensadors fins a la família socialista i anarquista. L’argument dels acusadors de Ferrer -la dreta autoritària i conservadora, bàsicament- en 1906, es podria resumir amb la inferència següent: l’Escola Moderna és un centre de propaganda àcrata, i la propaganda àcrata genera necessàriament l’acció terrorista. Per força Ferrer va ser còmplice de Morral, com ho havia sigut d’altres actes terroristes anteriors.

La Setmana Tràgica de Barcelona i el seu afusellament.

Ferrer i Guàrdia va ser detingut en 1909 acusat d’haver sigut l’instigador de la rebel·lió obrera i popular contra la Guerra del Marroc, coneguda com la «Setmana tràgica». El 9 d’octubre es va constituir el consell de guerra en la presó Model de Barcelona per a jutjar-ho. Tenia en contra la monarquia, el govern i l’Església; va ser trobat culpable de ser l’autor material de l’incendi del convent de Premia, i condemnat a la pena capital, sense que les garanties processals ni les proves aportades en contra seu deixaren una indubtable sensació que s’havia fet justícia. Va morir en la trapa de Santa Amàlia de la presó del castell de Montjuïc, el 13 d’octubre de 1909. Es va negar que li embenaren els ulls, cridant en el moment de ser afusellat les seues últimes paraules, no acabades perquè la fuselleria ho va emmudir: «Soldats, vosaltres no teniu la culpa. Apunteu bé. Viva l’Escola Moderna! Muir innocent i feliç de…». Mai es va demostrar que fóra culpable del que se li imputava.

Del que va escriure abans del seu afusellament.

La nit anterior al seu assassinat va escriure un testament. En ell podria llegir-se: «Desig que en cap ocasió ni pròxima ni llunyana, ni per un ni un altre motiu, es facen manifestacions de caràcter religiós o polític davant de les restes meus, perquè considere que el temps que s’empra ocupant-se dels morts seria millor destinar-ho a millorar la condició en què viuen els vius, tenint gran necessitat això quasi tots els hòmens. (...) Desig també que els meus amics parlen poc o res de mon, perquè es creguen ídols quan s’exalça als hòmens, la qual cosa és un gran mal per a l’esdevenidor humà. Només els fets, siguen de qui siguen, s’han d’estudiar, exalçar o vituperar, lloant-los perquè s’imiten quan pareixen redundar al bé comú, o criticant-los perquè no es repetisquen si es consideren nocius al benestar general».

Paraules finals.

La crisi social i política que arrossega des de fa anys l’Estat espanyol de la Restauració troba la seua més alta expressió en els fets de la Revolució de juliol (Setmana Tràgica) de Barcelona l’any 1909, verdader principi del fi del règim monàrquic. El nom de Ferrer va lligat a estos esdeveniments populars i a la seua repressió. Va ser, de fet, la víctima més significativa i el principal cap de turc. Els arguments que no havien triomfat l’any 1906, ho feien esta vegada: Francisco Ferrer va ser condemnat a mort i executat després d’un térbol consell de guerra. Moria en Montjuïc el 13 d’octubre de 1909. Mai es va demostrar que fóra culpable del que se li imputava. La seua mort interessava a la dreta ultramuntana i a l’estament militar.

Una cosa convé tindre en compte: el temps i el consens històric han dictaminat la injusta incriminació de Ferrer. El discurs justificador de la seua condemna se silencia -encara que amb forts brots sectaris- a partir de la segona dècada del segle. Però, encara que parega increïble, encara hui en dia, hi ha sectors al nostre país (sectors conservadors lligats al món de l’educació i de la cultura) que continuen defenent la imatge delinqüent de Ferrer.

Sec.Comunicació CGT-VALÈNCIA

Fonts: 1-Aula creativa:: Francisco Ferrer i Guàrdia “Una educació lliure, solidària, que lluita contra la injustícia” per Enrique Martínez-Salanova Sánchez . 2-Fundació Francisco Ferrer i Guàrdia de Barcelona.

Etiquetas: Accio Social, Memoria

Publicat per Sec. Comunicació CGT-València